La literatura latina

El període arcaic comprèn des del 240 a.C., quan es representen les primeres obres teatrals de tradició grega per part de Livi Andronic., fins al 81 a.C., any en què comença l'activitat literària de Ciceró.
Aquest període es caracteritza per l'hel·lenització progressiva de la societat romana en tots els àmbits, que augmenta amb les conquestes romanes de Grècia i d'Orient des del s. II aC. El procés va quedar reflectit pel famós vers:
"Graecia capta ferum victorem cepit et artis intulit agresti Latio" ('Grècia, conquerida, conquerí el seu ferotge vencedor i introduí les arts al feréstec Laci', Horaci, Epistulae, 2, 1, 156-157).
Pel que fa a la literatura s'introdueixen els principals gèneres literaris ja fixats entre els grecs en la forma que havien atès en el període hel·lenístic coetani: comèdia, tragèdia, èpica, historiografia, oratòria.
Els conqueridors dels regnes hel·lenístics van ser els capdavanters de l'hel·lenització. Se'n van endur cap a Roma obres d'art i biblioteques senceres provinents dels seus saquejos. Fins i tot es van emportar un miler de nobles com a hostatges. Entre ells hi havia Polibi, que es va convertir en el preceptor dels fills d'Emili Paule i més endavant va esdevenir un historiador que celebraria en grec la glòria de Roma. Un d'aquests fills (Escipió Emilià), adoptat més tard pel fill d'Escipió l'Africà, va ser el centre d'un cercle format per intel·lectuals grecs (Polibi i el filòsof estoic Paneci) i llatins (Terenci, Lucili) i aristòcrates romans (Leli) amb aficions literàries. Aquest grup, anomenat el cercle d'Escipions, va contribuir a difondre el pensament i la literatura grecs.
Van ser inútils les resistències d'esperit nacionalista per conservar els costums antics:
El teatre
Plaute va viure a cavall dels segles III i II a.C. (250-184 a.C.). Va ser l'autor que més èxit va tenir entre el públic, perquè era un home de poble i escrivia comèdies per a les classes més baixes, amb un llatí en general molt col.loquial. Justament l'originalitat de Plaute és el seu llenguatge vigorós i expressiu, que va des de l'obscenitat i l'insult més groller a l'estil líric i la paròdia de la tragèdia. No té cap preocupació moral o intel.lectual, només vol divertir i fer riure el seu públic. S'han conservat 21 de les seves comèdies, entre les quals:
Aulularia ("La comèdia de l'olla"): un vell anomenat Euclió troba una olla plena d'or a casa seva i ho manté en secret per por que no la hi robin. Promet la seva filla a un veí ric, Megador, sense saber que està embarassada del nebot d'aquest.
Amphitruo ("Amfitrió"): és l'única comèdia antiga conservada amb argument basat en un mite. Júpiter pren la forma d'Amfitrió per unir-se a la seva fidel esposa, anomenada Alcumena, mentre que Mercuri, sota la figura de Sòsia, esclau d'Amfitrió, vigila l'entrada de la casa. L'obra acaba amb el part doble d'Alcumena, en el qual neixen dos bessons. Un d'ells, Hèrcules, és fill de Júpiter; l'altre, d'Amfitrió.
Bacchides ("Les Baquis"): Dos joves tenen relacions amb dues prostitutes bessones anomenades Baquis. Crísal, l'esclau d'un d'ells, Mnesíloc, pren amb enganys al seu vell amo Nicòbul diners per salvar una de les Baquis d'un soldat que l'ha comprada.
Miles gloriosus ("El soldat fanfarró").
Menaechmi. ("Els bessons
Els personatges de Plaute no presenten la complexitat psicològica dels de Menandre, sinó que són simples estereotips que es repeteixen d'una comèdia a una altra. Respecte als models grecs, tendents al realisme, l'autor romà potencia aquells personatges còmics com l'esclau o el paràsit, alhora que exagera, de manera fins i tot grotesca, certs trets ridículs d'aquests mateixos o d'altres personatges (la voracitat del paràsit, la vanitat del soldat, etc.), aconseguint així uns resultats molt divertits.

adulescens "jove": molt enamorat, banau, depèn del seu esclau per solucionar els seus problemes. En són exemples Licònides (Aulularia) i Mnesíloc (Bacchides).
senex "vell": és sever, colèric i avar, però això no li impedeix ser contínuament enganyat per l'esclau astut, com a Euclió (Aulularia) o Nicòbul (Bacchides).
seruus "esclau": és el protagonista de la comèdia de Plaute. N'hi ha de dos tipus: l'esclau astut és enredaire, mentider, irrespectuós, sense escrúpols a l'hora d'ajudar el seu jove amo. És el motor de la intriga de l'obra, salvant amb enganys i inesgotable enginy les dificultats que se li apareixen fins a aconseguir un final feliç. Per exemple Crísal a les Bacchides. L'esclau assenyat, en canvi, és respectuós, responsable, lleial i de vegades banau, com Sòsia a l'Amphitruo
uirgo "donzella": l'enamorada, rarament apareix en escena.
meretrix "cortesana": hi ha la fidel al seu amant i s'hi manté fidel fins que a la fi es reuneixen tots dos i la professional que, com ara les Bàquides o l'Eròcia dels Menaechmi , és cínica i cobdiciosa.
uxor o matrona "esposa": sovint caracteritzada com la senyora rica de caràcter dominant i de mal geni.
parasitus "paràsit": un mort de gana disposat a tot per alimentar la seva fam insaciable: adular, humiliar-se... N'és un exemple el Raspall dels Menaechmi.

Terenci, d'origen nord-africà, va viure al s. II a.C. (m. 159 a.C.). Va ser esclau d'un senador que aviat li va donar la llibertat. Va morir jove, als 25 o 35 anys en un viatge a Grècia, segons algunes versions a causa d'un naufragi. Terenci no va aconseguir tant d'èxit com Plaute, perquè era un autor proper a la noblesa i més allunyat del poble, amb un llengua més culta i una gran preocupació moral. Tot i que tots dos tenen els mateixos models de la Comèdia Nova grega, les diferències entre les obres de l'un i de l'altre són molt grans, fet que demostra la llibertat creativa dels còmics romans: Plaute tendia a exagerar les escenes més còmiques, a fer més caricaturescos els personatges, a buscar els arguments més moguts, mentre que Terenci tendia a suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades. Per altra banda la influència grega és més accentuada en Terenci, que pertanyia al cercle dels Escipions, mentre que en Plaute conviu amb la itàlica.

Correspon a l'etapa que va des del 81 a.C. fins que Octavi (August) obté el poder el 31 aC. És un període de gran inestabilitat política: guerres civils, conflictes socials i institucionals, dictadures...
El triomf dels corrents filohel·lenístics esdevé evident: es releguen els gèneres literaris itàlics (teatre), Catul, els poetae noui i Lucreci elaboren una poesia hel·lenitzant al gust de l'aristocràcia cultivada. La prosa arriba al classicisme amb Cèsar, Sal·lusti i sobretot Ciceró, tres models de llengua ben diferents entre si.
Cada vegada més són les classes altes que es dediquen a les lletres sovint com un vessant de la seva activitat pública (oratòria, historiografia) o com una afició privada (poesia, filosofia). Menys són els qui fan de la literatura la seva dedicació principal (Catul).
Marc Tul·li Ciceró va néixer a Arpí (al Laci) el 106 a.C., dins una família de classe eqüestre. Va rebre l'ensenyament superior a Roma, on va estudiar sobretot les dues disciplines a les quals es dedicaria principalment: retòrica i filosofia (estoicisme i platonisme). Per ampliar els seus coneixements en totes dues fa un viatge a Atenes, Àsia Menor i Rodes de tres anys. Als trenta anys es troba de nou a Roma actuant com a advocat i comença la seva carrera política. Va exercir com a qüestor a Siracusa, ciutat grega de Sicília. D'aquí va sorgir el primer gran èxit en els tribunals: el procés a Verres
Ciceró va seguir amb èxit la seva carrera política, ja que des del principi anava ocupant les magistratures suo anno, és a dir a l'edat mínima exigida a cadascuna. Els nobiles el menyspreaven com a homo nouus, però alhora se'n servien. Així va ser pretor i l'any 63 a.C. va esdevenir un dels dos cònsols, els més alts magistrats, pel partit dels optimats. Des del consolat va enfrontar-se amb la conjuració de Catilina per derrocar el poder constituït.
Al final Catilina va morir en un combat contra l'exèrcit romà i Ciceró va arribar al cim de la seva glòria. Tanmateix, tres anys més tard tenia tothom en contra: els optimats pel seu suport a Pompeu i el populars per haver promogut l'execució dels partidaris de Catilina sense donar-los el dret legal d'apel·lar el poble. Així, després que l'any 60 a.C. aconsegueix el poder el triumvirat format per Pompeu, Cèsar i Cras, el tribú de la plebs, Clodi, fa que desterrin Ciceró i destrueixin les seves propietats. Al cap d'un any pot tornar a Roma gràcies a les gestions de Sesti i Miló, però aviat es retirarà de la vida pública i escriurà obres d'oratòria teòrica com el Brutus.
Al cap d'un temps retorna a la política acostant-se al triumvirat. L'any 52 a.C. s'encarrega de la defensa de Miló, antic amic seu.
El 51 a.C. Ciceró va ser enviat a governar Cilícia, complint amb retard el mandat de procònsol. Va obtenir algues victòries militars davant els parts. Havent tornat a Roma, va esclatar la guerra civil entre Pompeu i Cèsar i va posar-se al costat de Pompeu. Quan aquest va ser vençut (48 a.C.), Cèsar va perdonar Ciceró. Els anys següents, sota la dictadura de Cèsar, va viure retirat escrivint tractats retòrics, que va dedicar a Brutus, aleshores amic de Cèsar.
El 45 a.C. va morir la seva filla Túl·lia, cop molt fort que el va impulsar a dedicar-se a la filosofia i en un sol any escriu diversos tractats sobre aquesta disciplina.
El 44 a.C., després que Cèsar va ser assassinat, Ciceró va tornar a l'escena política amb la intenció de restaurar la República. Era tan sols un senador, però va organitzar la resistència contra Marc Antoni, que pretenia continuar el poder personal del dictador: el va fer declarar enemic de l'Estat, va fer donar a Brutus i Cassi, els assassins de Cèsar, poders militars excepcionals, va obrir el camí a Octavi, jove hereu de Cèsar. Durant uns mesos va reeixir a realitzar el seu ideal d'un poder basat en l'autoritat moral i intel·lectual d'un gran home. D'aquesta etapa en són testimoni els discursos contra Antoni.
Però el qui es creia el motor dels esdeveniments no era més que una joguina dels més poderosos. En efecte, mentre intentava que el senat acceptés la pretensió d'Octavi sobre el consolat, aquest negociava la formació del segon triumvirat amb Lèpid i Antoni i va haver de consentir a sacrificar-lo. El desembre del 43 a.C. va ser mort pels sicaris d'Antoni, el qual va exhibir-ne el cap i la mà dreta a la tribuna dels oradors del fòrum.
Ciceró va ser el principal artífex de la prosa llatina, ja que hi va contribuir des de diversos gèneres: l'eloqüència i la teoria oratòria, la filosofia i les cartes. Després de la seva mort els rètors, els gramàtics i els filòsofs el van prendre de model, des de Quintilià fins a Erasme de Rotterdam. Si en la seva ambició literària va triomfar, no es pot pas dir el mateix de la seva activitat política: com a homo nouus era mirat amb suspicàcia pels nobles i a causa del seu profund conservadorisme era malvist pels populars. A la fi va fracassar en la seva recerca del consensus dels bons ciutadans entre els dos extrems i en la seva defensa d'una República de la qual ell va ser l'últim brillant exponent.
Juli Cèsar
L'amplitud de la formació de Juli Cèsar i la varietat dels seus interessos es palesen en els diversos gèneres literaris que va conrear, fos com a complement de la seva activitat política en el cas de l'oratòria i els commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), fos com a distracció per a les estones de lleure en el cas de la gramàtica, la poesia i la tragèdia. De tota la seva obra resten solament els commentarii

Guerra de les Gàl·lies (De bello Gallico): narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 a. C.) en vuit llibres, l'últim dels quals va ser escrit pel seu lloctinent Hirci: hi fa una breu descripció del país, i relata les campanyes contra els helvecis, els germànics i els belgues, les expedicions a Britànnia i l'esclafament de la revolta general gal·la de Vercingetòrix. A cada any li correspon un llibre, tot i que no van ser redactats fins a la fi de la campanya.
Guerra civil (De bello ciuili): en tres llibres relata les causes i el desenvolupament de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 a. C.) en diversos llocs de l'imperi (Itàlia, Gàl·lia, Hispània), la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la persecució del seu enemic fins a Egipte, on és assassinat. L'obra es considera no acabada, ja que no narra la continuació de la guerra a Egipte i al nord d'Àfrica, que va ser represa per dos relats escrits per dos dels seus partidaris.

Aquestes obres no són formalment historiogràfiques sinó que es presenten com uns commentarii, nom que rebien les memòries oficials, un relat dels fets, pres dels testimonis directes, amb l'objectiu que serveixi per als historiadors futurs. Tanmateix Cèsar va més enllà dels simples commentarii, no solament per la seva elaboració acurada i una estructuració meditada, sinó també perquè, si bé la matèria principal és bèl·lica -descripció de les campanyes, de les tàctiques i les tècniques militars-, hi ha, a més, digressions geogràfiques i etnogràfiques, reflexions anàlisis dels motius i l'evolució dels esdeveniments, més propis de la tradició historiogràfica.
Influït per Xenofont, l'estil de Cèsar és concís, funcional i despullat, de vegades proper al llenguatge jurídic, propens a utilitzar la paraula justa i a evitar la variació lèxica, tot i que s'hi aprecia un creixent ús de recursos literaris segons avança el relat. No obstant això, aconsegueix una elegància, una puresa i una claredat admirables.
Malgrat l'ús de la tercera persona per a les accions protagonitzades per ell mateix, Cèsar és un mestre en la presentació tendenciosa dels esdeveniments. Així recorre a la disposició del relat, a la selecció dels fets, als adjectius, a la racionalització dels propis èxits enfront de la follia i l'encegament dels seus enemics i l'atribució a la fortuna dels seus fracassos a fi de transmetre la millor imatge de la seva estratègia i la seva vàlua. Tots els seus actes i totes les seves paraules responen als seus interessos i a la finalitat d'obtenir el poder.
El model de poesia èpica és el predominant fins entrat el segle I a. C., quan una generació de poetes joves, anomenada poetae noui, reaccionen contra aquest corrent i revolucionen la poesia llatina amb aportacions inspirades en Cal·límac i altres poetes alexandrins, que suposen un refinament més accentuat i l’aparició de la individualitat. Els poetae noui pertanyien a la joventut benestant de finals de la República, que es lliura a una vida de luxe i refinament. D’entre tots ells destaca la figura de Catul, l’únic per altra banda del qual es conserva l’obra.
Gai Valeri Catul va néixer a prop de Verona dins una família de l’aristocràcia provincial terratinent i amb activitats comercials. La seva vida va ser breu: va durar uns trenta anys, des del 84 al 54 a. C. De ben jove es va establir a Roma per estudiar i s’hi va quedar definitivament. Catul no es va dedicar de manera seriosa ni al comerç ni a la política com altres del seu cercle, sinó que es va abocar al otium: la vida de societat, les relacions amb els amics, l’amor i la poesia.
L’obra de Catul reflecteix la seva vida. Té la forma d'un recull de116 poemes de longitud diversa, des dels dos versos del més curt als 408 del més llarg. El primer porta una dedicatòria al seu amic i paisà Nepot. Els poemes es poden classificar en tres grups, segons el contingut:

poemes erudits: seguint els models alexandrins hi fa ostentació de la seva erudició mitològica. Són els més extensos. N'hi ha que es consideren de les primeres elegies romanes.
poemes dedicats als amics i als enemics: uns i altres surten amb noms propis. Cap als seus amics mostra un profund afecte i una sincera gentilesa, de vegades bromejant-hi, d’altres vegades compartint-hi el seu dolor. Els motius d’aquestes composicions són diversos: invitacions, salutacions, mostres d’admiració o d’agraïment, confidències, retrets... Amb els enemics, per contra, aflora tot el seu odi i la seva rancúnia despietadament, sense aturar-se en res, ni en les amenaces ni en els insults més cruels. La majoria de cops els atacats són rivals en els seus amors. Diversos poemes són invectives contra Juli Cèsar, el qual encara no havia aconseguit el poder absolut. Aquests atacs no són, aparentment, polítics, sinó que Catul acusa obertament Cèsar, probable amic de la seva família, de mantenir relacions homosexuals amb el seu lloctinent Mamurra. Sembla, però, que Catul es va mantenir al marge de les lluites polítiques del seu temps.
poemes d’amor: Catul escriu alguns poemes sobre amors passatgers com un jovenet anomenat Juvenci o algunes noietes fàcils. Però les seves millors poesies tracten dels seus turmentosos amors amb “Lèsbia”, nom literari que Catul va donar, en honor de Safo, a una aristòcrata anomenada en realitat Clòdia. Aquesta era una dona casada, bella i amb inclinacions literàries, força més gran que Catul. A través del seu germà Clodi i del seu marit participava indirectament en la política de Roma. Escandalitzava tot Roma amb la seva vida lliure, les seves relacions incestuoses amb Clodi i la seva multitud d’amants. La seva recerca de plaer va fer-se completament desenfrenada en morir el seu marit, enverinat, segons Ciceró, per la mateixa Lèsbia. Els poemes de Catul mostren totes les vicissituds per les quals van passar les seves relacions amb Lèsbia en els set o vuit anys que van durar: la felicitat de les primeres trobades, el sofriment i els retrets del poeta per les constants infidelitats de la seva estimada, les freqüents ruptures i reconciliacions i la separació definitiva, amb la qual no va aconseguir, tanmateix, deixar d’estimar-la.

L’obra de Catul es caracteritza per la passió (en l’amor, en la vida, en l’amistat o en la poesia) i per la subjectivitat, no solament en les composicions amoroses o en les que reflecteixen la seva vida privada, sinó també en els poemes erudits, on per primer cop els arguments mitològics serveixen sovint per expressar els sentiments del poeta.

Correspon al principat d'Octavi August, des del 31 a.C., quan assoleix el poder absolut, fins a la seva mort (14 d.C.). Després d'un segle de guerres civils Octavi va donar als romans una pau duradora a canvi de perdre les llibertats republicanes.
August va emprendre un ampli programa per recuperar els valors tradicionals i regenerar moralment els romans, que considerava enfonsats en una decadència moral respecte als temps passats a causa de l'enriquiment provocat per l'imperi, i per recuperar el seu orgull nacional, molt malmès després de tantes lluites fratricides. En aquest objectiu va saber-se atreure els grans literats del moment. En efecte, els poetes Virgili, Horaci i Properci van pertànyer a l'anomenat cercle de Mecenas, home riquíssim i refinat, conseller de confiança i amic de l'emperador August. Mecenas va sostenir amb la seva generositat els seus protegits, els quals es van poder dedicar així a escriure sense problemes econòmics, ja que eren d'origen més aviat humil. Per aquest motiu -però sens dubte també convençuts de la missió d'August-, Virgili, Properci i Horaci van col·laborar-hi de grat, amb prou llibertat per defugir cantar directament el príncep. Menys vinculat a l'entorn de l'emperador, l'historiador Livi també hi va donar suport des de la seva Pàdua natal. En canvi els membres del cercle de Messala Corví -Ovidi, Tibul, Sulpícia-, que eren de classe benestant i gaudien, doncs, d'independència econòmica, se sentien menys vinculats a la política d'August. Fins i tot Ovidi va ser desterrat per August a causa de motius foscos.
La poesia llatina arriba al seu zènit. En canvi la prosa, tant l'oratòria com la historiografia, no manté, amb l'excepció de Livi, l'esplendor atès a finals de la república sinó que comença a patir la manca de llibertat d'expressió que, en major o menor mesura, sofrirà al llarg del període imperial.
Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70 a. C. El seu pare era un pagès, propietari de les seves terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III a. C.
Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenas i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenas li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.
Virgili va conservar sempre una certa aparença de camperol. Altres trets del seu caràcter eren la seva timidesa (fugia dels seus admiradors quan el reconeixien pel carrer) i la seva manca d’interès per les dones, raó per la qual a Nàpols l’anomenaven el Virginal, Parthenias.
Poc després va començar la seva realització més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va dedicar onze anys i encara va deixar inacabada. El 19 a. C. va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original, però August ho va impedir. L'Eneida restaria com el poema nacional de Roma, estudiat a les escoles, i faria caure en l'oblit l'èpica anterior d'Enni i de Livi Andronic.
Quint Horaci Flac (65 a. C.-8 a.C.) va néixer a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una família humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill, primer a Roma i després a Atenes. Va lluitar en defensa de la República amb el bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos. Després de la victòria d'August va tornar a Roma i va ser amnistiat, malgrat que li van ser confiscades les terres de la seva família. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenas. A més d'una profunda amistat, Mecenas li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia fins al punt de regalar-li una finca al camp sabí, on va retirar-se sovint. Va restar apartat de càrrecs polítics que no li interessaven fins al punt que va rebutjar ser secretari privat d'August. El poeta va morir pocs mesos després de Mecenas i va ser enterrat al seu costat.
Horaci va reunir les seves composicions poètiques en quatre reculls:

Sàtires (Sermones): són 18 poemes en dos llibres. El caràcter més aviat apacible i escèptic d'Horaci fa que, malgrat la desil·lusió que sent després de Filipos i el malestar de veure's obligat a viure d'un càrrec de funcionari, la crítica a la societat present en les seves sàtires sigui més irònica que no agressiva i que en general hi predomini més la burla amable que no l'atac virulent. S'hi compara amb Lucili, el precedent llatí en el gènere satíric.
Epodes (Epodes) : recull de 17 poemes, que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior, ja que hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós i al famós Beatus ille, un bucòlic cant a la vida retirada en el camp.
Odes (Carmina) : aquest conjunt líric format per 103 poemes distribuït en quatre llibres és sens dubte el cim de la poesia horaciana, malgrat que va ser poc comprès en el moment de la seva publicació. Aconseguit ja el suport de Mecenas i l'èxit literari, Horaci perd del tot la intenció satírica. Se serveix dels temes i els metres de la lírica grega, sobretot Safo, Alceu i Anacreont. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s'inscriuria en un dels següents apartats: 1)Odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions superficials que va tenir.2) Odes filosòfiques: tot i que també s'hi observa influència estoica, la major part expressen idees epicúries -la felicitat es troba si hom renuncia a l'ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d'or (aurea mediocritas), amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és curta (carpe diem). 3) Odes romanes: de tema patriòtic, exalten Roma i August en sintonia amb els objectius del príncep de restauració de la concòrdia ciutadana i els valors morals tradicionals.
Epístoles (Epistulae) : dos llibres amb un total de 23 poemes en forma de cartes adreçades als seus amics. Al primer llibre són majoritàriament de contingut filosòfic, que tracten en un to senzill i amical de problemes de moral pràctica com la felicitat. Al segon llibre les epístoles contenen teories literàries. La més completa i famosa és l'Epístola als Pisons o Art poètica.

A més cal esmentar el Cant Secular (Carmen Saeculare) un himne encomanat per August per ser cantat públicament.
El més destacat d'Horaci, per damunt de qualsevol altre poeta llatí, és la seva perfecció tècnica, tant en la mètrica com en l'expressió, aconseguida gràcies a una acurada elaboració dels seus poemes. En canvi li manca la passió d'un Catul o el sentiment d'un Virgili i amaga les seves emocions rere la ironia. En general resulta fred, sobretot en les odes d'amor. Les seves millors composicions són filosòfiques i hi reconeix explícitament la influència d'Epicur quan es descriu així:
Me pinguem et nitidum bene curata cute uises,
cum ridere uoles Epicuri de grege porcus.
"Quan vulguis riure, vine'm a veure, que estic gras i lluent i amb la pell ben cuidada com un porc del ramat d'Epicur" (Epístoles, I, 4)
Ovidi
Es coneix bé la vida d'Ovidi perquè ell mateix la narra en un dels seus poemes (Tristia, 4, 10). Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona (Itàlia central) el 43 a. C. en una família benestant de la classe eqüestre. Va estudiar retòrica a Roma i va completar la seva formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic. Quan va tornar a Roma es va dedicar a la carrera judicial, però aviat la va abandonar per dedicar-se plenament a la poesia, segons li permetia la seva folgada situació econòmica, gràcies a la qual podia ser més independent que poetes com Virgili o Horaci. Va freqüentar el cercle de Messala Corví. Després de divorciar-se dues vegades va trobar la felicitat conjugal amb la seva tercera esposa. La seva obra és un reflex fidel de la vida de l'alta societat romana, de la qual ell mateix era sens dubte una figura destacada. Successivament es dedica a diversos gèneres poètics:
Poesia elegíaca d'amor : Amors (Amores), Heroides (Heroides)
Poesia didàctica d'amor : Art amatòria (Ars amatoria), Remeis d'amor (Remedia amoris), Cosmètics per a la cara de la dona (Medicamina faciei feminae)
Poesia èpica . Metamorfosis (Metamorphosis)
Poesia didàctica patriòtica: Fastos (Fasti)
L'any 8 d. C. August condemna Ovidi a l'exili, l'obliga a abandonar Roma i a viure desterrat a Tomis, una ciutat de la costa occidental del mar Negre (l'actual Constança, Romania), a l'últim confí de l'Imperi i de la civilització. Ovidi en els seus poemes n'explica les raons amb dos mots: carmen et error "un poema i una equivocació". Els estudiosos moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art amatòria, clarament contradictori amb els valors morals propugnats pel príncep, però sobre el error comès pel poeta s'han formulat multitud d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August. El fet és que August tria un càstig cruel en apartar el poeta de tot allò que és el més important per a ell: la vida de societat i cultural, els llibres, la mateixa llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt adaptar-se a viure a Tomis tot sol, sense cap amic ni la seva muller, que es queda a Roma per tenir cura dels seus interessos. De tota manera no va deixar d'escriure sinó que la seva poesia va donar un gir sobtat, reflectit sobretot en les elegies doloroses.

Cobreix els períodes de les dinasties julioclàudia i flàvia, i els regnats de Nerva i Trajà (del 14 d.C. al 117 d.C.).
La llibertat d'expressió, que ja havia començat a flaquejar amb August, pateix forts alts i baixos, segons l'actitud de l'emperador de torn. Amb les noves condicions polítiques l'oratòria entra en una decadència imparable i s'acaba convertint en un exercici d'escola o un entreteniment de saló.
La crítica política esdevé perillosa i es refugia sovint en la ficció, que permet fer una crítica indirecta (faula, tragèdia, èpica, epigrama) o en l'ambigüitat (Tàcit). Quan resulta més patent la crítica és a posteriori, després de la mort de l'emperador. En l'extrem contrari la glorificació del sobirà s'estén a tots els gèneres.
Alguns emperadors s'interessen per les lletres i fins i tot s'hi dediquen: Claudi (erudició) i Neró (poesia)
Els escriptors ja són conscients que els seus predecessors tardorepublicans i agusteus han esdevingut clàssics, se'ls presenten com a models igual que ho havien estat els grecs per a ells. En conseqüència se'ls obren dos camins: la majoria en segueix les passes fins a l'esgotament, mentre que altres s'hi rebel·len, com Sèneca o Tàcit enfront de la prosa ciceroniana o bé Lucà enfront l'epopeia virgiliana.
Les tendències que ja havien començat amb Livi i Ovidi s'accentuen: es barregen els gèneres i els estils, la prosa esdevé més poètica i s'estén l'interès per la profunditat psicològica als diversos gèneres. En aquest marc neix un gènere menor en l'àmbit grecoromà: la novel·la, que té en el Satíricon una de les primeres mostres. La novel·la, com la faula, és una de les novetats apareixen en el sistema de la perifèria literària. De manera semblant la literatura llatina esdevé perifèrica: si fins aleshores havia estat centrada en Itàlia, ara sorgeixen nombrosos autors de les províncies, en especial d'Hispània (els dos Sèneca -pare i fill-, Lucà, Marcial i Quintilià), com si anunciessin dels emperadors d'origen hispà que s'inicien amb Trajà. Finalment cal esmentar entre els prosistes Plini el Jove, que destaca en oratòria i epístoles, i Suetoni, conegut sobretot per les seves biografies.
Luci Anneu Sèneca (c. 4 a.C.- Roma 65 d.C.) va néixer a Còrdova (Hispània Bètica) en el si de la família de l'ordre eqüestre. El pare, Sèneca el Vell, va ser un orador destacat i la seva mare, Hèlvia, era una culta matrona romana. De ben petit va marxar a Roma amb la seva tia. Allà va estudiar amb diversos filòsofs, però va ser l'estoic Àtal qui va deixar-li una empremta més profunda. L'any 31 va iniciar la seva carrera política, al llarg de la qual va exercir diverses magistratures i va demostrar el seu talent d'orador, que va provocar l'enveja de l'emperador Calígula. És molt probable que datin d'aquesta època la Consolació a Màrcia i La ira, dues obres de caire pessimista molt marcades pel desencís polític i el terror que dominava Roma.
L'any 41, a l'inici del principat de Claudi, Sèneca va rebre l'ordre d'exiliar-se a Còrsega acusat d'adulteri amb la germana de Calígula i Agripina, Júlia Livil·la. Tot indica, però, que l'origen de l'acusació va ser una conxorxa de palau. Durant l'exili va escriure la Consolació a Hèlvia i la Consolació a Polibi.
L'any 49, després de nou anys d'exili, Agripina va aconseguir del seu espòs Claudi el retorn de Sèneca a Roma per tal que esdevingués el preceptor del seu fill Neró, juntament amb Sext Afrani Burrus, prefecte del pretori, encarregat de formar-lo en les qüestions de política pràctica. La instrucció va durar cinc anys, fins l'any 54, quan Claudi va morir, presumiblement enverinat per Agripina. Tot seguit Neró es va convertir en el nou emperador i els seus dos preceptors van esdevenir els nous homes forts de Roma durant el seu primer quinquenni de regnat. D'aquest període daten l'Apocolocintosi i La clemència.
Les esperances dipositades en Neró aviat s'esvaïren, primer per l'assassinat, l'any 55, de Britànnic, fill de Claudi. Després, l'any 59, quan el príncep va ordenar l'assassinat de la seva mare Agripina. Tant Burrus com Sèneca van intentar aturar l'impacte que aquestes accions podrien tenir entre l'opinió pública, però el seu ascendent sobre Neró minvaria fins a esdevenir impotent per aturar les decisions d'un príncep convertit ja en un tirà. Finalment, el 62 li va ser concedit el permís per retirar-se de la vida pública i d'aquest període daten amb seguretat les Qüestions naturalsi les Lletres a Lucili.
L'any 65 es va destapar la conspiració de Pisó, una conxorxa dirigida contra Neró en la qual es va veure implicat Sèneca. El descobriment va comportar la condemna a mort de tots els conjurats i Sèneca va rebre l'ordre de Neró de suïcidar-se. Va executar-la tallant-se les venes i bevent la cicuta, submergit en una banyera d'aigua calenta perquè fluís la sang de les seves venes. Un altre conjurat va ser convidat poc després al suïcidi, va ser Anneu Lucà, poeta i nebot de Sèneca.
En el període comprès entre el retorn de l'exili i el seu retir de la vida pública Sèneca va redactar les obres següents: La brevetat de la vida, La providència, La serenitat, La constància del savi, La vida feliç, L'oci i Els beneficis. D'aquestes, les sis primeres, juntament amb les ja comentades Consolacions i La ira, formen el conjunt d'obres mal anomenades diàlegs. La seva datació no és prou precisable.
La majoria de les seves obres són filosòfiques, però també va escriure tragèdies i una sàtira (Apocolocintosi).

Correspon a l'època dels Antonins i dels Severs: des de l’emperador Adrià (117 dC.) fins a Sever Alexandre (235 dC.). La decadència de les lletres llatines coincideix amb el període més pròsper de l’Imperi: l’etapa de la dinastia antonina.
L’eix de gravetat de la literatura llatina es desplaça al nord d’Àfrica, un temps abans que la família dels Severs, d’origen africà, arribi al tron imperial. Roma deixa de ser l’únic centre cultural i n’apareixen de nous com Cartago. Allà és on fa la seva carrera literària Apuleu, orador i l’autor de l’obra més destacada de tot el període: la novel·la de les Metamorfosis.
Alhora la literatura grega experimenta un renaixement tot al llarg del s. II (Galè, Ptolemeu, Plutarc, Llucià), que atrau fins i tot alguns emperadors com el filohel·lènic Adrià o Marc Aureli, filòsof en llengua grega.
La branca de la literatura que arriba a un nivell superior a les etapes precedents és la jurídica, amb la creació d’un llenguatge precís i clar i autors com Ulpià.
També a l’Àfrica apareixen els primers autors cristians en llatí, perquè fins llavors el cristianisme s’havia propagat en grec. En destaca el polemista cartaginès Tertul·lià. Es forma el llatí cristià sota la doble influència semítica i grega.

La gran crisi política i econòmica del segle III impedeix que els emperadors i els particulars rics estiguin en disposició per ajudar els escriptors. Es produeix un llarg desert literari entre el 235 i el 285 d.C., que afecta sobretot a la literatura llatina pagana. No és fins que l’imperi recupera l’estabilitat gràcies a les reformes de Dioclecià (285) que reneixen també les lletres, amb una forma classicista. Malgrat el desplaçament del poder cap a Orient, els emperadors continuen protegint el llatí i Roma torna a resplandir, sobretot com a baluard de la cultura pagana durant el període entre Constantí (306 - 337), el primer emperador cristià, i Teodosi, que prohibeix el paganisme (391). Així s’acaba amb la llarga polèmica entre intel·lectuals pagans i cristians s’acaba, però els cristians finalment assimilen la cultura pagana i la incorporen al llegat que transmeten a l’edat mitjana.
L’historiador Amià Marcel·lí i els poetes Ausoni i Claudià destaquen entre els rengles dels pagans. Ambròs, Jeroni i Agustí són els doctors de l’Església, mentre que Prudenci és el poeta cristià més important.
A l'Occident l’Imperi romà desapareix el 476 d.C., però el límit de l’antiguitat cultural el podríem fixar entre el s. VI i VII en les obres enciclopèdiques de Cassiodor i d’Isidor de Sevilla, que van recopilar els sabers dels antics, com d’un món que s’acabava, per preservar-los i llegar-los a l’edat mitjana. Per aquesta tasca es poden considerar la frontissa que marca la fi d’una era i l’inici d’una de nova.